INTRODUCCIÓ
L'esport del futbol és el marc esportiu més propici per a la resolució de conflictes mitjançant mètodes com la mediació o l'arbitratge. En la mediació esportiva seran les parts amb interessos contraposats els qui intentin aconseguir una solució adequada al seu conflicte, gràcies al suport d'un tercer –la persona mediadora-, mentre que en l'arbitratge serà un tercer especialitzat –àrbitre o Panell Arbitral format per tres àrbitres- qui decideixi quin ha de ser la solució a la controvèrsia, sigui gràcies a l'arbitratge de dret o a l'arbitratge d'equitat. En l'arbitratge tindrem sempre solució al problema, sigui del beneplàcit de les parts implicades o no, mentre que, per contra, la mediació esportiva podrà finalitzar sense acord, malgrat els seus innombrables avantatges com, per exemple, la millora de les relacions personals de les parts per al futur immediat.
La Junta Directiva de la Federació Catalana de Futbol considera necessària la implantació de la mediació i l'arbitratge esportius per millorar les relacions entre les persones que participen en les seves competicions, esportiva, pels seus innegables beneficis sobre les solucions imposades pels Comitès Jurisdiccionals o de Disciplina Esportiva o pels Jutjats i Tribunals. Els avantatges d'utilitzar aquests mètodes són nombroses: procediments flexibles, ràpids, amb cost inferior al d'un procés judicial. Igual que en la mediació esportiva, les matèries esportives sotmeses a l'arbitratge esportiu hauran de ser de lliure disposició per a les parts.
La normativa d'aplicació en matèria d'arbitratge es fa ressò del caràcter especial de l'arbitratge esportiu quan contempla la possibilitat que les qüestions litigioses de naturalesa jurídic-esportiva que puguin plantejar-se entre esportistes, tècnics, jutges o àrbitres, clubs esportius, associats, federacions esportives, lligues professionals i altres parts interessades puguin ser resoltes mitjançant arbitratge en els termes i sota les condicions de la normativa vigent sobre la matèria. Aquest Reglament d'Arbitratge Esportiu de la Federació Catalana de Futbol contempla exclusivament l'arbitratge en equitat, on els àrbitres resoldran segons el seu lleial saber i entendre, permetent-se l'aplicació d'arguments no jurídics, sobre la base del criteri “del correcte i del bo” (ex aequo et bono) per a les parts; això no implica que els laudes arbitrals puguin ser contraris a l'ordenament jurídic i a determinats principis ètics i morals, sinó tot el contrari. En aquest sentit, és important recordar que els laudes arbitrals són d'obligat compliment per a les parts, tenint la mateixa força executiva que les sentències dels jutjats i tribunals civils.
Com a conclusió, insistir que la submissió a l'arbitratge esportiu, com a espècie de la figura arbitral, ha de ser voluntària, amb prèvia submissió expressa mitjançant conveni arbitral, encara que també és cert que determinades entitats i organitzacions esportives –algunes molt conegudes relacionades amb el futbol- solen imposar la submissió obligatòria en els seus estatuts impedint l'accés a la jurisdicció ordinària per resoldre els conflictes que es presentin. Per tant, ens trobem amb una gran oportunitat en el futbol català d'acudir a mètodes com la mediació esportiva i, en el present cas, l'arbitratge esportiu, per millorar les relacions entre tots els participants en la competició.
